Mor Stanley Ho, l'artífex de la miraculosa transformació de Macau

Poques ciutats estan tan unides a un home. Macau, aquella decadent i oblidada colònia portuguesa, no seria la meca global del joc sense Stanley Ho, ni oferiria l’skyline  més parpellejant i kitsch del planeta, ni la seva renda per càpita estaria a punt de desbancar la qatariana en la cúspide global, ni el 10% dels seus habitants serien croupiers. No ho va dir mai, però podria fer-ho: «Macau soc jo».  Va morir aquest dimarts als 98 anys i deixa als seus biògrafs una tasca enciclopèdica.

Ho va ser-ho gairebé tot. La sublimació de l’home fet a si mateix, el magnat que va pilotar Macau en els seus dies rebels i va saber polir-se quan Pequín va posar ordre, un dels paios més estimats pel seu esperit libèrrim i filantròpic, una de les fortunes més grans del continent... Durant el seu apogeu es deia que controlava la meitat de la riquesa de Macau i avui el seu imperi, valorat en 15.000 milions de dòlars, s’estén per la Xina, el Canadà, Moçambic, Indonèsia i les Filipines. Fins i tot va aixecar el 1984 un casino a Pyongyang.

Ho va néixer a Hong Kong en una família adinerada que ho va perdre tot en el crac del 29. El seu pare va fugir al Vietnam, dos germans es van suïcidar i Ho va recórrer a les beques per entrar a la Universitat de Hong Kong. La invasió japonesa va frustrar els seus estudis i es va mudar a la veïna Macau. «Vaig arribar amb 10 dòlars a la butxaca i em vaig convertir en milionari abans de fer els 20 anys», recordaria després. 

Clarobscurs

Va treballar al Govern colonial i es va enriquir amb l’estraperlo a través de perilloses incursions nocturnes pel riu del Delta, en què havia d’esquivar els pirates. El 1961 va convèncer les autoritats que el joc atrauria el turisme i desenvoluparia les infraestructures i va aconseguir un monopoli que mantindria quatre dècades. Va aixecar casinos i hotels i va comprar veloços ferris perquè els hongkonguesos hi arribessin en una hora.

Els seus defensors remarquen la bonança de Macau i els seus vincles amb el Vaticà i líders mundials com la reina Isabel o l’expresident nord-americà Bill Clinton. Els seus detractors incideixen en aquella amistat amb el tirà nord-coreà Kim Jong-il i els vincles amb la màfia que sempre va negar. Macau era llavors un rebel conglomerat de putes, cases d’empenyorament, bandits de tota mena i màfies que es discutien a trets pels beneficis de les sales VIP. Allà regnava Ho amb puny de ferro i no convenia fer-lo enfadar. La premsa va publicar que a la seva filla li havien robat el descapotable als carrers de Hong Kong i aquest va aparèixer aparcat al matí següent al mateix lloc amb un cartell al parabrisa: «Ho sentim molt, senyor Ho».

Era clar que Pequín no permetria aquest clima i es va témer que abaixés les persianes quan Macau tornés a la mare pàtria. Va fer una cosa millor, però: el 2001 va liquidar el monopoli de Ho i va obrir la porta a les grans cadenes nord-americanes: Sands, Wynn, MGM... Ho estava ensopit, criticat per l’abandonament dels seus locals i els seus treballadors eixuts. A partir d’allà, la voràgine: entre el 2002 i el 2006, els casinos passen d’11 a 24; les taules, de 339 a 2.762. La facturació es dobla i arrabassa la capitalitat del joc a Las Vegas. L’any passat va ingressar 38.000 milions de dòlars, gairebé sis vegades més que el seu rival de Nevada.

«Governador a l’ombra»

Ho va desmentir els que van vaticinar el seu declivi. Va espavilar-se, va arreglar els seus casinos i en va aixecar d’altres. Avui és encara l’actor més gran a Macau i els seus 22 casinos testifiquen la història de la ciutat: des de l’encantadora decrepitud del pioner Lisboa fins als 48 pisos en forma de flor de lotus del nou Grand Lisboa.

Macau va passar de Portugal a la Xina i Ho va conservar el seu títol oficiós de «governador a l’ombra» en un regnat de més de mig segle. A Ho, assenyat i conciliador, s’hi recorria per oliar qualsevol acord. Va participar en la comissió que va redactar la Llei Bàsica o miniconstitució de Macau, va proposar que aquesta i Hong Kong fossis administrades per l’ONU quan van créixer els temors globals després de Tiananmen i va ser membre del màxim òrgan assessor del règim xinès, que avui l’acomiadava com un «emprenedor patriota».

Notícies relacionades

44 morts a l’esfondrar-se el sostre d’una discoteca a Santo Domingo

L’acord aranzelari entre el Govern i Junts trenca el diàleg amb el PP

Poc quedava d’aquell exquisit ballarí que animava les gales benèfiques des que el 2009 va caure i va ser sotmès a cirurgia. Els últims anys amb prou feines se’l va veure en públic, sempre en cadira de rodes, i l’atenció mediàtica es va abocar en les barroeres baralles hereditàries de les seves quatre dones i 17 fills.

Ho deixa una ciutat consagrada al joc i les seves tossudes recomanacions a fills i amics que l’evitessin: «No espereu guanyar diners mai amb el joc. És un joc per a la casa. Sempre guanya la casa».